En Marc i la Galàxia de Butxaca

L'habitació d'en Marc, al barri de Gràcia, era la seva nau espacial preferida. Des de la finestra veia les teulades de terracota i sentia el murmuri llunyà de la ciutat. Però aquella tarda, la nau estava massa silenciosa. Els motors semblaven apagats. La Mel, la seva gosseta golden retriever, tenia el cap sobre els seus genolls, i la cua picava a terra amb un ritme lent i constant. En Marc va passar els dits pel plàstic llis de la seva Game Boy. Ja s'havia passat tots els nivells del seu joc actual. S'havia après de memòria els noms de totes les seves cartes de Pokémon, fins i tot en japonès: *Fushigidane, Hitokage, Zenigame*. Però un sospir, petit i pesat, se li va escapar. Va agafar una postal de la tauleta de nit. Mostrava una torre futurista en una ciutat plena de llums, un lloc anomenat Tòquio. Al darrere, la lletra desordenada del seu tiet Jordi deia: «Pensant en el meu explorador espacial preferit. Fins aviat! J.». «Aviat» semblava un temps molt, molt llarg.
—Quan creus que tornarà, Mel? —va xiuxiuejar.
La Mel només li va llepar la mà, com si volgués dir: «Ell sempre hi és».

*Ding-dong!*
El so del timbre va travessar el silenci. Les orelles de la Mel es van dreçar, i va deixar anar un lladruc curt i content.
—Marc! Hi ha un paquet per a tu! —va cridar la seva mare des del passadís.
Un paquet? Per a ell? Els peus gairebé no li tocaven a terra mentre corria fora de l'habitació. Una petita capsa de cartró en forma de cub l'esperava. No tenia cap embolcall llampant, només el seu nom escrit amb una lletra familiar, una mica inclinada, i un petit coet dibuixat al costat. Era del tiet Jordi. El cor li va fer un petit salt, com un personatge d'un joc de plataformes superant un obstacle. Va tornar a la seva habitació amb la capsa, amb la Mel ensumant-li els talons, la seva cua convertida en un núvol borrós d'emoció. Es va asseure a terra i va estirar amb cura la cinta adhesiva.

Va aixecar la tapa. A dins, envoltat per un núvol de plàstic de bombolles, hi havia un simple rectangle de plàstic gris. Un cartutx de Game Boy. A les mans, el va sentir fresc i familiar. A l'etiqueta blanca, algú havia escrit dues paraules amb tinta negra i polida: *Missió Estel·lar*. Una missió. Del seu tiet. Una esgarrifança d'emoció el va recórrer. Es va enfilar al llit, va agafar la seva vella i fidel Game Boy i hi va introduir el cartutx. Va fer un *claaaac* perfecte i satisfactori. Va accionar l'interruptor. La petita llum vermella es va encendre i l'icònic *ping!* va ressonar a l'habitació. Però allò va ser l'única cosa familiar. La pantalla no va mostrar el títol de cap joc. En canvi, va començar a brillar. Una llum verda, pixelada i profunda, cada cop més i més intensa, fins que es va vessar fora de la pantalla. Un brunzit greu va omplir l'aire, un «bzzzzzz» que li vibrava al pit. La Mel va començar a lladrar, aquest cop amb un to preocupat. La llum verda va pintar les parets i va fer pampalluguejar els seus pòsters de Pokémon. En Marc va sentir una estrebada estranya, suau al principi, després més forta, com si un fil li estigués estirant el pit cap a la petita pantalla. Va intentar agafar-se a la manta, però els dits li van relliscar. El terra es va inclinar. Els seus peus es van enlairar del llit. Estava flotant, sense pes, enmig d'un vòrtex arremolinat de llum verda i diminuts quadrats digitals.
—Uau! —va ser tot el que va poder dir, mentre la seva gorra vermella sortia disparada del cap i el món sencer es dissolia en un verd brillant i brunzidor.

L'aterratge va ser sorprenentment suau. En Marc va caure sobre una catifa d'herba feta de petits quadrats verds, com si algú hagués teixit el terra amb píxels. Es va posar dret i va mirar al seu voltant, amb la boca oberta. El cel era d'un negre vellutat, sense lluna ni estrelles conegudes, només constel·lacions de punts blancs i brillants que semblaven dibuixades. Els arbres eren columnes de blocs marrons amb copes de formes geomètriques. Tot tenia un aire familiar i estrany alhora, com si hagués caigut dins la pantalla de la seva Game Boy. Una melodia senzilla i repetitiva, feta de notes electròniques, flotava a l'aire. *Blip... blip... bloop...*
—Hola...? —va dir, i la seva veu va sonar apagada en aquell món silenciós. No hi havia ningú. Només el paisatge de blocs que s'estenia fins a un horitzó perfectament recte. On era la seva gorra? Es va passar la mà pels cabells, despentinats. S'havia perdut en el vòrtex.

Un petit soroll, com un clic-clic-clic, li va cridar l'atenció. Darrere d'una roca quadrada, va aparèixer una petita figura. Era un robotet, verd com la llimona, amb un cos quadrat que levitava a un pam de terra amb un suau brunzit elèctric. En lloc de cara, tenia una pantalla negra on dos ulls fets de píxels blancs parpellejaven nerviosament. El robotet semblava espantat. Es va amagar una mica, després va tornar a treure el cap.
—*Bloop!* —va fer, amb una veu sintètica però curiosament càlida. Es va acostar flotant lentament a en Marc. A la seva pantalla, els dos ulls blancs es van convertir en dos rectangles horitzontals, com si estigués preocupat.
—No et moguis! El sistema és inestable. Hi ha... *glitches* per tot arreu —va dir el robot.
—Glitches? Com als videojocs? —va preguntar en Marc. Va veure una cosa vermella a terra, al costat del robot. Era la seva gorra! Se la va posar, aquest cop ben dreta. L'objecte del seu món li va donar una petita sensació de seguretat.
—Més o menys. Em dic Bit. I tu... no ets d'aquí. Com has arribat?—Els ulls d'en Bit es van fer dos grans quadrats, expressant sorpresa.
—Crec que... a través d'un joc —va respondre en Marc, assenyalant la Game Boy que encara tenia a les mans—. El teu món s'està trencant?
En Bit va assentir, i els seus ulls van tornar a ser dues línies tristes. —El Cor de la Galàxia, el que ho manté tot connectat, s'està apagant. Si s'apaga del tot... *bloop*... tot desapareixerà.

En Marc va mirar al seu voltant. Ara entenia per què algunes parts del paisatge parpellejaven, apareixent i desapareixent. El cor d'aquesta galàxia s'estava apagant. Va pensar en el seu tiet Jordi, tan llunyà, i en com l'enyorava. No volia que res més es perdés, que cap altra connexió es trenqués. Va sentir un impuls dins seu, el mateix que sentia quan estava a punt de guanyar una partida difícil.
—Jo t'ajudaré —va dir, i la seva veu va sonar més decidida que mai.
Els ulls d'en Bit es van eixamplar. —De veritat? Ets molt valent! *Blip!* Però el camí és perillós. Mira.
En Bit el va guiar fins a una esquerda al terra. A l'altra banda hi havia un camí que continuava. Per travessar-la, havien de passar per sobre d'un pont fet de plataformes quadrades i flotants que apareixien i desapareixien en un parpelleig constant. Semblava impossible.
—Està afectat per un *glitch* —va explicar en Bit, amb els seus ulls-línia plens de preocupació.
En Marc no es va espantar. Va observar el pont durant uns segons. Un, dos, tres... Les plataformes seguien un patró. Va somriure. Era exactament com al seu joc preferit, «La Jungla de Jumpy». Va respirar fondo.
—És fàcil! Només cal saltar al ritme. U-dos, salta! U-dos, salta! —va dir, i sense esperar més, va agafar embranzida i va saltar a la primera plataforma just quan apareixia. Després a la segona. I a la tercera. Va arribar a l'altra banda sense cap problema.
Es va girar. En Bit el mirava, immòbil, amb els ulls de píxel convertits en dos cercles perfectes, com si veiés un truc de màgia.
—Vinga, Bit! Confia en mi! —va cridar en Marc. I per primera vegada en molt de temps, no pensava en la distància que el separava del seu tiet, sinó en la nova aventura que tenia just al davant.

Després de creuar el pont parpellejant, en Marc i en Bit van arribar a un lloc completament diferent. Davant seu s'estenia un bosc, però no era com cap bosc que en Marc hagués vist mai. Els arbres, fets de píxels foscos, s'alçaven cap a un cel negre, però una boira espessa i digital ho embolicava tot, fent pampallugues com una televisió vella. Els camins apareixien i desapareixien, tallats per cascades de números i símbols estranys que queien com pluja. L'aire era fred i la melodiosa música de 8 bits s'havia convertit en un murmuri dissonant i confús.
—*Bloop.* Compte, Marc —va dir en Bit, levitant a prop seu. Els seus ulls de píxel eren dues línies horitzontals, plenes de preocupació—. Això és el Bosc de Boira Glitch. És un laberint. La lògica normal no funciona aquí. Tot canvia constantment.
En Marc es va ajustar la gorra, sentint-se valent. —No passa res. He jugat a mil laberints. Només cal anar provant els camins. A la dreta, a l'esquerra, endavant... Algun ha de ser el correcte! —I amb un somriure confiat, es va endinsar en la boira parpellejant.

Però el bosc no era com cap joc que hagués provat. Va córrer per un camí que semblava sòlid, però a mig trajecte es va desfer sota els seus peus i va tornar a aparèixer al punt de partida. Ho va intentar un altre cop, saltant per sobre de rierols de codi, però topava contra parets invisibles. Cada intent acabava igual: de tornada al principi, amb el riure silenciós de la boira digital al seu voltant.
Després de molta estona, es va rendir. Es va asseure en una arrel quadrada que sortia del terra i va clavar la cara entre les mans. Un pes se li va instal·lar al pit, fred i feixuc. Aquest lloc era impossible. No hi havia patrons, ni trucs, ni enemics per vèncer. Només una boira que el rebutjava.
—No puc... —va murmurar, amb la veu trencada—. No sé com fer-ho.
En Bit es va acostar i va levitar davant seu, sense dir res. Els seus ulls de píxel eren només dos petits punts, com si no sabés què expressar. Sentir-se tan lluny de casa, tan lluny del seu tiet, feia que el bosc semblés encara més fred i solitari.

Amb el cap cot, els dits d'en Marc van trobar la visera de la gorra. La va tocar, i un record va brollar, càlid i brillant com un raig de sol. Una tarda al parc de la Ciutadella. Ell i el seu tiet Jordi estaven asseguts a l'herba, i en Marc intentava resoldre un trencaclosques de fusta, un petit laberint. Estava tan frustrat com ara, a punt de llançar-lo.
—És impossible, tiet! —havia dit, enfadat.
En Jordi havia somrigut i li havia posat una mà a l'espatlla. La seva veu era tranquil·la i segura.
—De vegades, Marc, no has de mirar amb els ulls. Els ulls s'equivoquen, busquen el camí més curt. Prova de tancar-los. Oblida't de les parets. Només sent el camí amb el cor. Sent on ha d'anar.
Aleshores, al parc, en Marc ho havia provat. Havia tancat els ulls i, en lloc de pensar, havia sentit la fusta, i la seva mà, com per art de màgia, havia trobat la sortida.
Dins del Bosc de Boira Glitch, en Marc va aixecar el cap. La solució no era als seus ulls. Es va posar dret, va tancar els ulls amb força i va respirar fondo. Va deixar de mirar la boira i va començar a buscar dins seu. Va pensar en el seu tiet, en el seu somriure, en el so de la seva veu al telèfon, en l'emoció de rebre un paquet seu. Va pensar en la calidesa de la seva mà a l'espatlla. Un sentiment càlid es va escampar pel seu pit, una llumeta que començava a brillar.

Quan en Marc va obrir els ulls, va contenir la respiració. La boira confusa encara hi era, però just davant seu, tallant-la com un riu de sol, havia aparegut un camí. No estava fet dels píxels inestables del bosc, sinó de sòlids blocs daurats que brillaven amb una llum càlida i constant. El camí s'estenia recte, segur, travessant el laberint i perdent-se en la distància.
—*Bli-bli-bloop!* —va exclamar en Bit, fent voltes al seu voltant. Els seus ulls s'havien transformat en dues estrelles brillants de quatre puntes.
En Marc va fer un pas endavant i va posar un peu sobre el primer bloc daurat. Era ferm i real. Va somriure, un somriure que li va néixer des de dins. No era un expert en videojocs que havia trobat un truc. Era en Marc, i havia trobat una cosa molt més poderosa. Va començar a caminar pel camí de llum, sentint-se més a prop del seu tiet que mai. El seu cor li marcava el camí.

El camí de blocs daurats va portar en Marc i en Bit fora del Bosc de Boira Glitch i fins a una immensa caverna fosca i silenciosa. El terra era llis i negre com un vidre. L'única llum provenia del centre de la sala, on una esfera de píxels surava a l'aire. La seva llum era feble i intermitent, com el cor d'un ocellet cansat. Pulsava amb un ritme lent i trist, i a cada batec, les parets de la caverna parpellejaven amb errors visuals, mostrant i amagant el codi que formava aquell món. La melodia vibrant del Cosmos de 8 bits s'havia reduït a un simple «biiiiip...» llarg i melancòlic, el so d'una bateria a punt d'esgotar-se.
—Hem arribat —va xiuxiuejar en Bit, i la seva veu sintètica va ressonar en el silenci—. És el Cor de la Galàxia.

Es van acostar a poc a poc, caminant sobre el terra fosc. Com més a prop eren, més feble semblava la llum. En Marc podia sentir el fred que emanava de l'esfera, una fredor que no tenia res a veure amb la temperatura.
—El teu record ha obert el camí, Marc, però no n'hi ha prou —va dir en Bit, amb els ulls convertits en dues línies horitzontals—. Has de donar-li més. Necessita... el sentiment més poderós que tinguis. Un que sigui tan brillant que pugui tornar a encendre totes les estrelles.
El sentiment més poderós. En Marc va pensar. Què era? Guanyar una partida impossible? Obrir una capsa amb un joc nou? Totes eren coses bones, però... eren prou fortes? Va mirar l'esfera que agonitzava, i va pensar en el silenci de la seva habitació quan trobava a faltar el seu tiet. No volia que aquest món sentís aquell silenci per sempre. Va saber què havia de fer. Va fer un pas endavant, es va plantar davant del Cor i va tancar els ulls.

No va buscar un sol record. En lloc d'això, es va submergir en una sensació. La sensació càlida del sol a la cara al Parc de la Ciutadella, mentre el seu tiet Jordi li explicava històries de mons llunyans. L'olor de les pàgines d'un llibre de disseny que el seu tiet li havia deixat fullejar. El so de la seva rialla a través del telèfon, una rialla que feia pessigolles a l'orella. L'emoció que li feia bum-bum al cor cada cop que veia un paquet amb la seva lletra. Tots aquells moments es van anar unint, no com imatges, sinó com una onada de calidesa que li va créixer al pit. Era una llum daurada, brillant i forta. Es va sentir tan ple d'aquella llum que va pensar que esclataria. Va estendre les mans cap al Cor, com si li oferís un regal, i va deixar que tota aquella energia sortís lliurement.

El raig de llum daurada va impactar el Cor en silenci. L'esfera el va absorbir sencer, i per un instant, la seva llum es va apagar del tot. La foscor va ser total. Només se sentia el «biiiiip» trist, que es va anar alentint fins a desaparèixer.
Però llavors, un nou so va néixer de l'esfera. Un sol acord, potent i harmoniós. I el Cor va explotar en una onada de llum blanca i brillant que ho va inundar tot. La llum es va expandir per la caverna, esborrant tots els *glitches* i omplint l'espai d'una melodia complexa i alegre, plena de trompetes de 8 bits i tambors digitals. Les parets negres van revelar la seva veritable forma: eren tapissos infinits de codi perfecte i lluminós. El Cosmos sencer s'havia reiniciat. Estava sa i estalvi.
En Marc va obrir els ulls, esgotat però immensament feliç. Davant seu, el Cor de la Galàxia brillava amb la força d'un milió d'estrelles, projectant arcs de Sant Martí de píxels per tota la sala. En Bit, amb els ulls fets dos cors parpellejants, volava al seu voltant fent piruetes.
—Ho has fet, Marc! *Bli-bli-bloop!* Ho has aconseguit! —va cantar amb la seva veu alegre.
En Marc va somriure. Va mirar el Cor, brillant i poderós. El seu record, el seu sentiment, era allà dins, fent bategar de nou una galàxia sencera.

La llum del Cor restaurat omplia la caverna d'una música victoriosa. En Bit, amb els seus ulls brillant com cors pixelats, va fer una pirueta a l'aire.
—Ho has aconseguit, Marc! —va dir, i la seva veu ja no tenia cap rastre de preocupació, només alegria pura—. Totes les connexions de la galàxia són estables de nou. Gràcies a tu.
En Marc va somriure, cansat però feliç. Va mirar el seu petit amic verd i va sentir una punxada de tristesa. L'aventura s'havia acabat.
—T'he de dir adéu, oi?
—Les bones connexions mai es trenquen del tot —va respondre en Bit, levitant fins a quedar-se davant seu—. Tanca els ulls. És hora de tornar a casa.
En Marc va obeir. Una llum blanca i càlida, molt més suau que la verda que l'havia portat allà, el va començar a embolcallar. Va sentir que s'enlairava de nou, però aquesta vegada era un viatge tranquil. L'últim que va notar va ser un petit 'bloop' afectuós a prop de l'orella, com un petó de robot.

Va aterrar amb la suavitat d'una ploma. En obrir els ulls, el sostre blanc de la seva habitació el va saludar. Estava estirat al seu llit. L'olor familiar de casa el va embolcallar com una manta. La llum que entrava per la finestra ja no era la del migdia, sinó un color taronja i melós del capvespre que pintava les parets de Gràcia.
Un pes càlid al pit i una cosa humida a la galta el van fer riure. Era la Mel, que li llepava la cara amb una alegria desbordant, la cua picant contra el cobrellit amb un ritme frenètic: *tump-tump-tump*.
—Hola, Mel... —va dir, i li va abraçar el coll pelut—. També t'he trobat a faltar.
Es va incorporar. Tot era exactament com ho havia deixat. Les seves cartes de Pokémon, la postal de Tòquio, i al seu costat, la seva vella Game Boy amb el cartutx de 'Missió Estel·lar' a dins. Potser...? Potser només havia estat un somni molt real.

Amb un dit tremolós, va agafar la Game Boy. La pantalla era negra. Se la va acostar a la cara, gairebé esperant sentir el brunzit del vòrtex verd un altre cop. Però no va passar res. Va sospirar, una mica decebut. Havia estat el millor somni de la seva vida. Però just quan anava a deixar la consola, la pantalla va parpellejar un cop. Molt lentament, en lletres de píxels verds sobre el fons negre, es va formar una paraula. Vuit lletres.
GRÀCIES.
La paraula va brillar durant un instant, tan real com la Mel que li llepava la mà. I després, es va esvair, deixant la pantalla fosca un altre cop.
Just en aquell precís instant, un so va trencar el silenci. Un *bzzz-bzzz* vibrant que venia de la tauleta de nit.
El mòbil. Un missatge nou.

Va agafar el telèfon i va prémer el botó de reproducció. La veu del seu tiet Jordi va omplir l'habitació, càlida i clara, com si fos allà mateix.
—Hola, Marc! Campió! Escolta, sé que és una ximpleria, però ara mateix, mentre caminava per un carrer ple de llums a Tòquio, he pensat molt en tu. M'ha vingut una onada de calidesa, de cop, com si estiguessis aquí al meu costat. Com un fil invisible que ens connecta, saps? T'envio una abraçada de les grosses, d'un explorador espacial a un altre. Fins aviat!
El missatge es va acabar. En Marc es va quedar quiet, amb el telèfon a la mà i un somriure lent que se li va dibuixar a la cara. Va mirar per la finestra els terrats del seu barri, que s'enfosquien sota el cel de vellut. Ja no sentia aquell buit al pit. La distància semblava molt més petita ara. Va abraçar la Mel amb força, enfonsant la cara en el seu pelatge suau. El seu tiet era lluny, però alhora, era allà mateix. Connectats per un fil invisible i brillant, més fort que qualsevol galàxia.