La Marisa i el Secret de la Casa Tancada

El sol de l'estiu a Torrelles picava com si jugués a fet i amagar entre els núvols. La Marisa pedalejava tan ràpid que els seus rínxols castanys ballaven al vent i l'aire xiulava a les seves orelles. Els genolls, com sempre, lluïen les ratllades morades i crostes de petites ferides, medalles de les seves aventures. Va frenar en sec, fent derrapar la roda del darrere.
—Cris! Fes via! Sembla que la bici porti ancora!
La Cris va arribar al seu costat, a poc a poc. La seva melena pèl-roja i llisa li queia sobre la cara mentre mirava una pedra grisa i llisa que duia a la mà. Tenia la forma d'un cor imperfecte.
—Mira, Marisa. Sembla un cor de drac adormit. —els seus ulls blaus estaven meravellats.
La Marisa va somriure. Sempre era així. Ella volia córrer i la Cris volia aturar el temps per mirar de prop les coses petites.
—És bonica. Però tinc una idea millor que col·leccionar cors de drac. Anem al final del carrer Major, on s'acaba el poble.

El carrer Major es feia més estret i silenciós a mesura que avançaven. Les cases eren més antigues i algunes persianes, descolorides pel sol, estaven sempre abaixades. Dues àvies que prenien la fresca en cadires de boga van callar quan les van veure passar, i les van seguir amb la mirada. La Marisa les va sentir xiuxiuejar.
—Mireu... les nenes... cap a la casa tancada.
—No hi haurien d'anar. Diuen que a les nits se senten... coses.
La Cris es va acostar a la Marisa, pedalant més a prop.
—Quina casa, Marisa?
La Marisa va assenyalar amb el cap. Al final de tot, una mica separada de les altres, hi havia una casa gran, de parets escrostonades i amb un jardí salvatge que semblava voler-se-la empassar. Les finestres eren com ulls tancats i plens de pols. Feia una mica de basarda, però també era emocionant. Era com una porta a un conte de misteri.

Es van quedar allà, sense dir res, mentre el cel es tenyia de color taronja i malva. Els grills van començar el seu concert nocturn i l'aire es va tornar més fresc. I llavors, ho van sentir.
Primer va ser un so suau, metàl·lic, com el d'una campaneta de vidre moguda pel vent. Després, es va unir a una altra nota, més greu i llarga, que semblava el lament d'un violoncel solitari. No era una cançó de por com les dels contes de fantasmes. Era una melodia estranya, ondulant i, sobretot, molt i molt trista. Semblava la música que faria una estrella si caigués del cel i trobés a faltar les seves germanes.
La Cris va obrir molt els ulls i es va abraçar a si mateixa.
—Què és això? —va preguntar amb un fil de veu.

La Marisa no va respondre de seguida. Estava completament captivada. La música li feia pessigolles a la panxa, una barreja de por i de curiositat que li agradava més que res al món. Es va fixar en una de les finestres superiors de la casa. Semblava que una llumeta feble parpellejava a dins, com un cor que bategava molt a poc a poc.
La melodia es va apagar, deixant un silenci encara més profund que el d'abans.
—És un fantasma —va xiuxiuejar la Cris, agafant-li el braç—. Un fantasma trist. Tornem a casa, Marisa.
Però la Marisa va negar amb el cap. Els seus ulls verds brillaven en la penombra, plens d'una decisió irrevocable. Va mirar la seva amiga i després la casa silenciosa.
—No. Hem de saber què hi ha a dins. Demà a la nit, tu i jo entrarem en aquesta casa.

L'endemà, la Marisa va desplegar la seva llibreta d'investigadora sobre l'herba. A la pàgina, hi havia un dibuix de la casa amb una gran fletxa que apuntava a la porta del darrere.
—Operació Fantasma Trist —va anunciar molt seriosament—. Aquesta nit, a les deu. Necessitem:
Va començar a apuntar:
—Una llanterna potent. Un paquet de galetes, per si ens agafa gana. I... una motxilla per portar-ho tot.
La Cris, asseguda al seu costat, remenava les pedres que tenia a la falda.
—Tens por, Cris?
La nena de cabells pèl-rojos va arronsar les espatlles.
—Una mica. Fa sorolls estranys... i les àvies diuen...
—Les àvies sempre diuen coses. No passarà res —va dir la Marisa, intentant que la seva veu sonés més segura que el cor que li bategava a les orelles—. Anirem juntes.
La Cris va aixecar la mirada, i els seus ulls blaus van connectar amb els verds de la seva amiga. Llavors va agafar la seva pedra més llisa i brillant.
—Podem portar les meves pedres de la sort? Una amiga mai et deixa sola davant d'un fantasma, però una mica de sort extra no fa mal.

Aquella nit, el cel era un mantell de vellut negre esquitxat de milers d'estrelles brillants. No hi havia lluna. El poble dormia en silenci, un silenci només trencat pel cant rítmic dels grills. La Marisa i la Cris caminaven de puntetes, enganxades a les parets de les cases. La Marisa anava davant, amb la motxilla ben cordada i agafant la llanterna apagada amb força. La Cris la seguia de tan a prop que gairebé li trepitjava els talons, i el dringar suau de les pedres a la seva butxaca era l'únic so que feien.
En arribar al final del carrer Major, la casa s'alçava davant seu com un gegant adormit. Les ombres la feien semblar més gran i més fosca que de dia. Un calfred va recórrer l'esquena de la Cris.
—I si el fantasma està enfadat? —va xiuxiuejar.
—Els fantasmes no s'enfaden —va respondre la Marisa, sense saber si era veritat—. Només fan por. I nosaltres no en tenim, oi?

La tanca del jardí era de ferro rovellat i més baixa del que semblava. La Marisa s'hi va enfilar amb la seva agilitat de sempre i va saltar a l'altre costat, aterrant sobre l'herba alta i humida. Va ajudar la Cris a passar. Un cop a dins, el món va canviar. L'aire feia olor de terra mullada i de flors mortes. Les males herbes els arribaven als genolls i semblaven dits esquelètics que volien agafar-les. Les ombres de les branques dels arbres, mogudes per una brisa suau, ballaven a la paret de la casa com espectres inquiets.
De sobte, un fru-fru a les seves espatlles les va fer glaçar. Es van quedar immòbils. La Cris va deixar anar un petit xiscle. La Marisa va encendre la llanterna i va apuntar cap al soroll. Un gat negre amb uns ulls grocs i brillants les va mirar un segon i va desaparèixer entre els matolls.
La Cris va respirar fondo.
—Només era un gat.
—Un gat fantasma —va fer broma la Marisa, tot i que el cor també li havia fet un salt.

Van vorejar la casa fins a arribar a la porta del darrere. Era de fusta fosca i gruixuda, plena d'esquerdes. La Marisa va agafar el pom, rodó i fred, i va provar de girar-lo. No es va moure. Va fer més força. Res.
—No s'obre. Està tancada.
—Millor —va dir la Cris, alleujada—. Tornem.
—De cap manera. M'has d'ajudar. Empenyem juntes.
Es van col·locar totes dues davant la porta i van començar a empènyer amb les espatlles. Primer no va passar res, però llavors van sentir un petit cruixit. Van empènyer més fort, amb totes les seves forces, fins que la porta va cedir amb un gemec llarg i esgarrifós.
GRIIIIIIIIINYOOOOL...
El so va ressonar en el silenci de la nit, com si la casa es despertés d'un somni de cent anys. La porta es va obrir una mica, deixant veure una esquerda de foscor absoluta, més negra que la nit de fora. Una alenada d'aire fred i polsegós els va arribar a la cara. Es van mirar l'una a l'altra. La Marisa va agafar la mà de la Cris, ben fort, i juntes van fer el primer pas cap a dins.

Un cop a dins, la porta es va tancar darrere seu amb un 'clac' suau que va sonar com un tro en aquell silenci absolut. La foscor era tan espessa que semblava que es podia tocar. Feia olor de pols, de llibres vells i de pluja llunyana, com si un núvol s'hagués quedat adormit a dins feia molts anys. La mà de la Cris tremolava una mica dins la de la Marisa.
—Marisa... no hi veig res —va xiuxiuejar.
La Marisa va prémer l'interruptor de la llanterna. Un cercle de llum tremolosa va néixer a la foscor, il·luminant un passadís llarg i estret. Hi havia mobles coberts amb llençols blancs, que semblaven fantasmes asseguts esperant alguna cosa. El terra de fusta cruixia sota les seves vambes a cada pas que feien.

I llavors, van tornar a sentir la música. Ara era molt més a prop, clara i nítida. Venia del final del passadís. La melodia era la mateixa: fràgil i trista, però també estranyament bonica, com el cant d'un ocell que s'ha perdut del seu estol. La por de la Marisa es va començar a dissoldre, reemplaçada per una curiositat tan gran que li feia pessigolles a la punta dels dits. Va estirar la Cris suaument.
—Vinga, és per allà.
Van avançar a poc a poc, seguint el fil invisible del so. La llum de la llanterna ballava sobre parets on antigament hi havia hagut quadres, deixant rectangles de pols més fosca. A cada pas, la música es feia més forta, embolcallant-les com una boira invisible.

El passadís acabava en una porta de dues fulles. Una estava una mica oberta. La Marisa hi va mirar per l'escletxa i la seva boca es va obrir de sorpresa. Va entrar sense fer soroll, amb la Cris enganxada a la seva samarreta. Estaven en una sala enorme, amb un sostre altíssim d'on penjava una aranya de llàgrimes de vidre coberta de teranyines. I allà, al mig, assegut en un tamboret, hi havia el 'fantasma'.
Però no portava cadenes ni llençols. Era un home molt gran, alt i prim, amb els cabells i la barba llargs i blancs com la neu. Duia unes ulleres rodones i estava tan concentrat en la seva música que no les havia sentit. I els instruments... no s'assemblaven a res que haguessin vist mai. Un era una arpa feta amb una branca recargolada i fils de pescar. Un altre, una mena de flauta gegant feta amb canyes de bambú de diferents mides. Al seu costat, hi havia tubs de metall que sonaven quan hi passava l'aire, i cargols de mar penjats que xocaven entre si produint sons delicats.

L'home va fer una nota més aguda i, en moure el cap, la llum de la llanterna de la Marisa li va anar als ulls. Es va sobresaltar i es va posar dret d'un bot. La música es va aturar de cop. El silenci que es va fer a la sala era cent vegades més espantós que qualsevol soroll de fantasma. Era pesat, ple de preguntes i de por.
La Cris, espantada per la reacció de l'home, va fer un pas enrere, va ensopegar amb la catifa i va caure de cul. De la seva butxaca va rodolar la seva pedra preferida, la que tenia forma de cor de drac. La pedra va repicar a terra amb un so petit i claríssim.
Clinc.
Aquell 'clinc' va trencar el silenci com una gota d'aigua en un llac quiet. L'home va baixar la mirada cap a la pedra, i després cap a les dues nenes, encongides i espantades. La seva expressió no era d'enuig. Era de sorpresa, i potser d'una mica de solitud. La Marisa ho va veure en els seus ulls darrere les ulleres rodones. L'aventura que buscava no era aquella. O potser sí? Va deixar anar la mà de la Cris, va respirar fondo i va fer una passa endavant, endinsant-se en el cercle de llum.

L'home gran va mirar la pedra brillant a terra, després la Cris, que encara estava asseguda de cul, i finalment la Marisa, que es mantenia dreta al mig del feix de llum de la llanterna. Els seus ulls, darrere les ulleres rodones, no semblaven enfadats. Només molt i molt sorpresos. Va empassar-se saliva i va parlar amb una veu que semblava feta de roca i pols, com si fes molt de temps que no la feia servir.
—No... no hauríeu de ser aquí. Aquesta casa és... perillosa.
La Marisa no es va moure. Va veure que l'home no feia por. Potser només estava sol. Va recordar les galetes que duia a la motxilla.
—No és un fantasma —va dir, més per a la Cris que per a l'home—. Veritat que no? Nosaltres tampoc hauríem d'haver entrat sense permís. Tingui. —Va treure el paquet de galetes i li'n va oferir una—. Són per fer les paus.

Un somriure tímid va aparèixer sota la barba blanca de l'Elies. Va agafar la galeta amb uns dits llargs i prims. Es van asseure tots tres a terra, sobre una catifa gastada, i van menjar en silenci. La Cris ja no tenia por. Només curiositat. Va assenyalar un instrument fet amb petxines de mar.
—Què és això?
—Això? —va dir l'Elies—. Això sona com les onades quan arriben a la platja. I allò —va assenyalar uns tubs de vidre plens d'aigua— sona com la pluja. Jo no soc cap fantasma. Soc un músic.
La Marisa va entendre que l'home no feia sorolls per espantar, sinó perquè escoltava el món.
—Un músic del bosc? —va preguntar, recordant la melodia.
—Exacte! —va exclamar l'Elies, i els seus ulls van brillar—. Tanco els ulls i escolto el que diu el vent, el que xiuxiuegen les fulles, el que canta el riu... i després intento tocar-ho amb els meus instruments.

Els va ensenyar a fer música. Va agafar una ampolla buida i, bufant-hi d'una manera especial, va imitar el so del vent en una nit freda. Després, va donar a la Marisa dues fustes polides que, picant-les, sonaven com les primeres gotes de pluja sobre la teulada.
—Llavors —va dir la Marisa, picant les fustes suaument—, per què la seva música era tan trista ahir?
L'Elies va deixar de somriure i va mirar per la finestra fosca.
—No era trista... potser una mica solitària. Intentava tocar el silenci de la lluna quan ningú la mira. De vegades, la bellesa també és una mica solitària, sabeu?
La Marisa es va quedar pensant. Havia entrat a la casa buscant una aventura de por i misteri, per ser valenta. Però entendre la música solitària de la lluna era una aventura molt més gran. Això era... millor.

De sobte, l'Elies va tornar a somriure. Va agafar l'arpa feta de branques i va començar a tocar una melodia simple i alegre, com un rierol que saltironeja entre les pedres. La Marisa, contagiada per aquell ritme inesperat, va començar a riure. I la seva rialla, clara i feliç, es va barrejar amb la música. La Cris, veient-los, va agafar el seu cor de drac i va començar a picar-lo suaument contra una fusta. 'Clinc, clinc, clinc'. I així, sense planejar-ho, van crear la primera cançó de la casa: una barreja de fusta vella, rialles noves i un cor de pedra. L'aventura no era resoldre un misteri, sinó crear una cosa bonica junts. La casa ja no estava encantada. Estava, per fi, plena de vida.

L'endemà, quan el sol va començar a pintar el cel de taronja, la Marisa i la Cris estaven assegudes al banc de la plaça. La Cris feia rodar el seu cor de drac entre els dits.
—Hem guardat el secret, oi? —va preguntar la Cris.
—Sí —va respondre la Marisa. Però el seu somriure era diferent, no era el d'una aventurera que ha resolt un misteri. Era un somriure més gran, que volia sortir i ser compartit—. Però crec que aquest secret no és per guardar-lo. És massa bonic.
En aquell moment, van arribar els seus amics amb les bicicletes. La Marisa es va posar dreta sobre el banc.
—Escolteu! Sabeu la casa encantada? Doncs no hi ha cap fantasma! Hi viu un home que fa música amb les fulles dels arbres!

Al principi, ningú no la va creure. Però la Marisa era molt convincent, i la Cris afegia detalls plens de màgia sobre arpes de branques i flautes de bambú. Així que, una estona després, un petit exèrcit de nens curiosos anava en fila índia darrere la Marisa i la Cris, cap al final del carrer Major.
L'Elies era al jardí, arreglant un mòbil de petxines que el vent havia despenjat. Quan va veure arribar tota aquella colla, es va quedar paralitzat. Però llavors va veure la Marisa i la Cris, que somreien. La Marisa es va acostar.
—Elies, hem portat amics. Volen sentir la música del bosc.
L'Elies va mirar les cares curioses dels nens, va somriure tímidament i, en lloc de tancar la porta, la va obrir de bat a bat.

Ben aviat, el jardí de la casa abandonada va deixar d'estar en silenci. Es va omplir de rialles i de sons estranys i meravellosos. L'Elies ensenyava a un nen com fer sonar fulles seques com si caminessis pel bosc a la tardor, i a una altra nena com bufar en una ampolla per imitar el xiulet del vent. El jardí ja no era un lloc de por, s'havia convertit en la millor cabana del món.
Un capvespre, mentre feien un concert improvisat de grills i taps de suro, la Marisa va tenir una idea. Va veure passar les dues àvies de l'altre dia. Ara no xiuxiuejaven amb por, sinó que somreien, curioses.
—I si fem un concert de veritat? —va dir la Marisa en veu alta—. Un concert per a tot el poble! Aquí, davant de casa!

I així ho van fer. Aquell dissabte, van treure cadires al carrer i van penjar una garlanda de llumetes de colors al jardí. La gent del poble, primer amb timidesa i després amb curiositat, es va anar acostant. Hi havia pares, mares, nens i fins i tot les dues àvies, que seien a primera fila. L'Elies, amb la seva arpa de branca, va començar a tocar la melodia de la lluna solitària. Però ara no sonava trista. Acompanyada per les fustes de la Marisa, el 'clinc' de les pedres de la Cris i un cor de rialles de nens, la música omplia el carrer d'alegria.
La Marisa va mirar al seu voltant: la casa ja no era la 'casa encantada', era la 'casa de la música'. I el carrer on ningú no volia anar s'havia convertit en el carrer on tothom volia ser. Va entendre que hi havia aventures que no eren per a una sola persona, sinó per a tothom. I aquelles, es va dir, eren les millors de totes.